La campana

La campana

Fou un moment; la roja flamarada

pel finestral llengotejant sortia,

i el fum, tot espessint-se, amb sa glopada

el pati, estret, de gom a gom omplia.

Dintre la quadra, tot cantant, a estones,

ignorant el perill, la gent trescava;

i el fum asfixiant, en negres ones,

sota l'estenedor s'agombolava.

En un instant, la flama vermellenca,

dels finestrals muntava a la cornisa;

i, al sentir sa mossada famolenca,

s'estremia la fàbrica massiça.

Quan esclatés el crit de <-Foc ! > ja fóra

tard per tot-hom, si és que al moment no's dava.

Un jove obrer, de testa somniadora,

vegé el perill i an el teulat saltava.

La campana era a prop, mes la fumera

li entrebancava el pas; empró ell seguia:

ja agafava la corda presonera;

ja el batall repicava amb energia.

A l'escoltar la veu de la campana,

la multitud, plena d'esglai, mig morta

,

esbotzava amb sa força sobrehumana

l'ample reixat i la gruixuda porta.

Creixia el foc amb el corrent de l'aire,

de la teulada revessant l'altura.

Veia l'obrer que no viuria gaire,

pro encara repicava amb mà segura.

Quan, refeta del pànic, retornava,

per matà el foc, tota la gent enrere,

la campana d'alarma no tocava

per que havia caigut a la foguera.

Campana generosa ! Beneïda

sigui la teva veu de bronze tant volguda !

Per a tants sers poder salvar la vida,

a quina mà vas demanar ajuda ?

Digue'ns el nom, campana salvadora,

de l'home brau que, amb tu abraçant-se, queia;

que'l gravarem, per eternal penyora,

al front de la geganta xemeneia !

 D. Manel Marinel-lo.