Pobra
Pàtria
Nostra
pàtria endogalada
i
escarnida i sabrejada,
catalans,
avui veiem;
i
la llengua ha d'ésser muda,
i
la mà no pot dà ajuda,
i
amb la ràbia continguda
nostres
cors assadollem.
Com
un roure que el desbranquen,
de
la pàtria ens en arrenquen
tot
lo noble i fort i gran;
ni
els tresors d'antiga herència,
ni
els treballs, ni la consciència,
res
per viuré ens deixaran,
Nostres
naus arreconades,
empodrides
i corcades
van
podrint-se dintre el port;
nostra
indústria feinadora;
l'han
ferida amb mà traidora;
el
Dret vell espera l'hora
com
un condempnat a mort...
Pobre
pàtria mal ferida!
Pobre
mare dolorida!
On
hi ha mal com el teu mal!
En
ta sort desesperada,
que
espera ara ta fillada?
Quina
sang li has enconada,
que
no et sap trencà el dogal.
Oh,
vindrà vindrà el gran dia
que
es desperte qui dormia,
i
els més sorts hi sentiran:
ah,
llavors, tothom alhora,
quin
esclat de via fora!
Fins
els morts al sonar l'hora
de
la tomba s'alçaran!
Francesc
Matheu
