divendres, 9 de desembre del 2016

El meu pessebre




El meu pessebre



Pessebre humil i rústic de la meva infantesa

amb branques i pedretes i fulles del jardí;

una argentada boira d'enyor i de tristesa,

dos àngels, un estable, un pont i una pagesa

i moltes bestioles i un pobre pelegrí



I bona gent del poble amb les seves fal-leres,

els seus pecats minúsculs, les seves il-lusions,

i platges i muntanyes i roques i dreceres

i boscos i cabanyes i viles i turons.



Jo feia el meu pessebre com aquell qui fa un poble:

regalimava vida, semblava de debò;

Tothom era benèvol, caritatiu i noble...

Potser molt més que un poble jo feia un món millor!



I era ric el pessebre, dins la seva pobresa!

No li mancava somnis, els somnis d'un infant
,
que encara avui conservo com la millor riquesa

i són els que m'ajuden a anar sempre endavant!



Avui, al meu pessebre de viles i muntanyes,

de boscos i cabanyes, de platges i turons,

hi ha molts germans que tenen manyagues les entranyes!

Hi ha molts germans que viuen amb l'ànsia d'ésser bons!



Tots dolça gent, figures de pessebre xamoses,

amb el feix de la Vida atapeït d'anhels:

una dona menuda amb l'ànim ple de roses,

un brollador d'aloses i un pescador d'estels.



Dos serafins preciosos, un mestre venerable;

uns avis amorosos, un trobador radiant,

i un àngel amb ulleres que és músic inefable

i un vell pintor de somnis i un metge que és un sant!



Lina Casanovas



dijous, 17 de novembre del 2016

Voldria...






Voldria...



Voldria ser flor d'englantina,

rica d'olor, nua d'espina,

perquè em collissis amb Amor
;
perquè al trobar-me tan bonica,

pogués morir, de mica en mica,

damunt el batre del teu cor!


Voldria ser la lluna blanca,

penjada al cel com d'una branca,

perquè em miressin els teus ulls;

perquè quan fossis adormida,

la meva llum donés florida

de cintes d'or per als teus ulls.


Voldria ser papallona

plena de gracia i petitona

que viu dels calzes més florits,

per passejar-me, tafanera,

com una fada juganera,

damunt la seda dels teus dits!


Voldria ser l'amic perfecte,

sempre pacient i a tu subjecte,

perquè em trobessis noble i bo;

jeure't als peus com una ofrena

beure'm les perles del teu plor!


I per sentir tota la vida

la teva imatge beneïda

dins el meu cor, del teu espill,

i meu l'escalf de la besada,

i meu el cel de ta mirada,

voldria ésser el teu fill! 

                                                                  
                                                                     Lina Casanovas.

diumenge, 6 de novembre del 2016

El gegant i la cativa






El gegant i la cativa



Una vegada era un rei

alt i ferm com una torra,

la tenda era son palau,

lo tiçó la seva esposa

lo llampegueix del combat

era el concert de sa boda.

Catalans, los qui m'oiu,

la seva pàtria és la vostra;

puix de l'arbre sou rebrots,

feu-vos dignes de sa soca.


A voreta de la mar,

de la mar de Tarragona,

com una estrella en son cel

neda una verge amorosa.

L'han vista els moros nedar,

cap a Tunis se l'emporten

dins una barca de flors

que sembla una illa de boga,

una perla en camp d'atzur

en un cel blau blanca boira.

Blau és lo cel i seré

com un cancell de la Glòria;

no estan serens los seus ulls,

los ulls de la nimfa hermosa,

que cerques a Jesucrist

i veuen sols a Mahoma,

puix, filla de cristians,

lo rei moro la vol mora.

- Ai! Terra de cristians,-

exclama amb veu neguitosa,-

que llunyana et veig avui

tant que ahî t veia a la vora!

Ja no oviro tes ciutats,

ja tes ciutats ni ta costa,

ja no oviro tos turons

pilars on lo cel reposa!-

No els veu la cativa, no,

que el plorar sos ulls enllora,

mes ja la veu a ella el rei,

lo rei de ma pàtria dolça.

Aquell rei és un gegant,

lo fer camí poc li costa,

amb quatre passes se'n ve

de Puigmal a Tarragona;

com pescador dintre el riu,

el se n'entra en la mar fonda,

la mar li arriba al genoll,

lo seu front los núvols toca.

Amb quatre o cinc passes més

ja pren la nau per la popa,

com pren sa estela un infant

quan pels aires s'enarbora.

Per la barba agafa el rei,

de cap a la mar lo tomba,

i a la activa li diu:

- Tu seràs reina i senyora;

tu'm donaràs ton amor,

jo't donaré ma corona.-


No és aixó rondalla, no,

que ho porta una antiga crònica

escrita per mans d'un rei

a qui Poblet fa de tomba;

sa espasa era de gegant,

si era d'àliga sa ploma.

Si voleu saber qui és,

és lo sol de nostra història,

és qui deslliurà a València,

és qui deslliurà a Oriola:

és l'eix d'on aqueixos regnes

ragen com raigs d'una roda.

Don Jaume n'és lo gegant

i la cativa, Mallorca.


Jacint Verdaguer.





dimecres, 2 de novembre del 2016

Darrera la finestra







Darrera la finestra



Les curtes hores de sol

d'una tarda de novembre,

i el vell campanar de l'església

que es deixava entreveure

darrera la finestra,

en portaven el record

del adéu i el condol.


Molts anys han passat,

sembla ahir... sembla avui...

el cor batega, no s'ha parat,

el meu, es-clar, sento i somnio

et veig alegre poc gosat,

donant-me la mà... t'estimo.


Tinc els ulls ben oberts

quasi es foc...

els xiprers miren el cel

tampoc hi veuen

la lluna no hi es...

tant sols queden els records

els del amor novell.



Tanco els finestrons...

obro el llum,

vull veure el teu retrat

l'acarono, el beso,

l'estrenyo al meu pit...

i ploro... i penso i reso,

i se'm escapa... ah, on t'has quedat!...


Maria Isabel Porta.





diumenge, 30 d’octubre del 2016

Oda al bagot






Oda al Bagot



Trist bagot, fanalet de tardor,

tren de vi sense destí.

Mans cullen als teus germans,

restes sol, treus el verol,

madures sol com un mussol.

Vius mes que cap, amb soledat.

Anyades t'atrapen les neus,

els ullals de la guineu,

o el meu avi caçador,

aiguader i caminador,

que besà les teves perles,

tot admirant la rossor

de la llum tardana,

aspre deix i pell tibada,

de criatura marginada,

de soledat no buscada.

Bagot que cerca el seu lloc!

Trist bagot, cap de brot,

suc de tardor,

no pots baixar en cap estació.

                                                                Pau Civit.

divendres, 14 d’octubre del 2016

Complir anys




Complir anys



Complir cent anys en nostra vida

es un temps que ja ha passat

amb pau i joia expressiva

angoixa o felicitat.


La vida passa depresa,

faci fred, faci calor

complir anys es amb fermesa

un fet que fa il-lusió.


Per que arribar a complir cent anys

es a la vida un somriure

que encara amb molts afanys

es un plaer el conviure.


Ens plau molt amb cordialitat.

desitjar avui un bon dia

de pau, d'amor i felicitat

amb molt bona companyia

Rodolf Llurba. 

dimarts, 4 d’octubre del 2016

Fulles de color de mel





Fulles de color de mel



Els arbres les lliuren ronsera-ment

tal com si no gosessin aterrar,

amb subtilesa les empeny el vent

cap al desti que les destruirà.


Grisenca es deixa veure la tardo,

boirims que mullen tosses, valls i prats

donen avís en nom de la fredor:

l'hivern porta entrefoscos a grapats.


Fulles de color de mel,

d'aquesta mel que dins la cambra

dulcifica tot l'anhel

a compartir amb l'estimada.

Tot cercant complicitat

en l'escalfor de la manta,

els vidres ja s'han ombrat;

ara es l'amor qui mana.


Els primers gebres prenen l'herbassar

sense que res no els pugui posar fre;

el calendari sap la veritat:

diu el penúltim full, que ve el darrer.


La llar de foc demana una cançó

celada amb la sinceritat del vi;

el flamareig en sap l'entonació

de tant sentir-la en el piano amic.


Fulles de color de mel,

pels descosits s'esmuny tendresa,

pell que frega l'altra pell:

el corpus va atenyent l'entesa.

Son a l'hora d'estimar,

d'oblidar fets i mentides

que el malvat donen la mà

per guanyar-nos les partides.


Les branques despullades com rails

senten fatic en el seu comiat,

mes, la natura sap com moure els fils

per tornar-les brots en l'abril gemat.


S'ha dissipat l'estiu càlid, fulgent,

mancant-les de la clorofil-lació.

Adéu verdor joliua i escaient;

la mel us vestirà del seu color.


Fulles de color de mel,

explicitant romanticisme

l'ànima es vol treure el vel;

i viure el seu protagonisme.

El foscam esdevé llum

en nom de les amoretes,

arrasades de perfum;

delerosament secretes.


Fulles de color de mel;

les abelles fan dolçor

a tocar del nostre zel,

cantant la seva cançó.


La vida ens va lliurant ronsera-ment,

mansoia, fulles de color de mel

quan ja porten tardor a l'enteniment,

i sentim més a prop l'alè del Cel.


Josep M. Amorós i Bayer.