diumenge, 27 de març del 2016

Farigola


                                                                             


Farigola


Farigola fresca

que en els bells matins

de la primavera

perfuma els camins.


Farigola tendra

gemada i florida

molla de rosada

exuberant de vida !



Flors de farigola

menudetes, fines,

apretades en pinyes

blanc-rosades-liles.



Que belles alfombres

en el bosc ombriu,

formen les floretes

de la farigola !



El sol que les besa

per entre el fullatge,

escampa sa flaire

per tot el paratge.


Farigola hermosa

tu el record desvetlles

d'aquells temps joiosos

de la jovenesa.


Flors de farigola,

farigola fresca,

en els matins clars

admiro ta bellesa.


Farigola hermosa !

Farigola gerda !

Flors de farigola !

Farigola bella !


Magda Lladó i Fuster.





dilluns, 21 de març del 2016

D'AMOR




                                                     En la diada de la Poesia





D'AMOR


Ah bona amor! ¿E per qual tort

que us haja fait a mala mort

m'ha acusat la mala amor

qui em fa estar així pecador

que en pauc no són desesperat?

Car home qui és en pecat

e qui mala amor lo té pres,

sens contricció de ton mal far

per ço que fuja mala amors,

qui procura plors e dolors,

e en infern mal tots tems haver

per ço car fan a son voler?

Ah bona amor! Tan mal me sent

car vas vós hai falliment;

mort só si de mi no us sové

e que venga a vostra mercè.


Ramon Llull.  

dissabte, 19 de març del 2016

El meu pare







                                                           El meu pare



porto la imatge del meu pare

con un estel clavat al cor!

Com un diamant sense cap tara,

con un noble fita d'or!

És una estampa, viva encara,

de com ha estat, de com és ara,

de com serà sempre el seu cor:



Una barreja ben completa,

de lord anglès i rabadà;

de somniador, mestre i asceta,

de criatura i de poeta,

de rodamón i d'ermità!



És alt i ferm, de bona planta;

net i polit com or novell;

res l'atabala ni l'espanta,

té un aire amable que t'encanta

i la bondat a flor de pell!



Els ulls d'un blau de matinada,

que és blau de rou i sol ixent,

i blau de mar endormiscada,

amb la gavina platejada

i núvols roses a Ponent...



Fàcil de llàgrima i somriure;

alegre i diàfan com la llum;

virtut de monjo en el seu riure.

Tot ell un calze de perfum!



Ni un lleu matís de mesquinesa;

esclau del deure i de la Llei.

Un trobador de la Bellesa,

de la Bondat, de la Dolcesa

i amb la noblesa d'un gran rei!



Quan sent arpegis de tenora,

a dintre seu un nom s'arbora:

un nom que mai podrà oblidar!

Si hi ha quelcom d'abans, que enyora,

per no entristir-vos, no ho dirà!



Sempre disposat al sacrifici

per tal que els altres vagin bé
!
No li conec tan sols un vici!

És pulcre i dolç com un novici

i en tot moment un cavaller!



Pacient i honrat sense mesura,

senzill com una criatura,

tan pulcre avui com fou ahir,

no té res seu, per tots procura!...

Oh dolça, angèlica figura!

Mai no s'hauria de morir!



Així l'estampa, viva encara,

d'un home bo, sense cap tara,

que és admirat, volgut pertot
.
Una barreja ben completa,

de lord anglès, sant i poeta,

que és el meu pare abans que tot!



                                                                          Lina Casanovas.

dilluns, 14 de març del 2016

ELEGIA




                                                                             



                                                                       Elegia


Càndida amiga, minúscula i blanca,

qui malalteges de tanta blancor:

guaites enfora, per sobre la tanca,

àvida sempre de més horitzó.


Duus una ombrel-la senzilla per crossa

i un breviari per únic company.

Per no sentir cruixideres de brossa

passes com una boirina d'estany.


De contemplar tes mesquines despulles

com romanalles empeses del vent,

les masoveres golludes i sulles

pleguen les mans amb un aire clement.


¡Ai que aviat la claror matinera,

en esgaiar ton alcova d'albat,

no trobarà ta mortal cabellera

sobrenedant pel coixí redreçat!


Guerau de Liost. 

dimarts, 8 de març del 2016

Refugiats Sirians



                                                                                 


                                                          Refugiats Sirians


Enramades humanes serpentegen,

el pedregós desert de Síria.

Com processons d'agitades formigues,

arrosseguen el seu cos a l'exili.

A l'esquena, fumegen els teulats,

s'apropen canvis que no voldrien veure
.
Els vells es tornen cuirassa de mainada.

Tota una vida cap en un fardell,

antics retrats, almostes d'enyorança.

Adéu olor de gessamí a l'entrada,

adéu frescosos carrerons de Damasc.

Les babutxes peonaran incerts camins.

Èufrates amunt, on cavalcà Alexandre

on Saladí foragità el croat.

Deixant l'oasi encès on jeu Damasc

embrancat en lluita fraternal,

mentre ulls d'atzabeja observen des dels turons del Golan.

Sol d'albercoc ens arriba de les costes sirianes,

les nostres ones, son les seves també,

sang innocent a la cresta d'escuma,

esquitxa les vergonyes de ponent.

Un exercit de paper i paraula, oferim com sacrifici a Posidó,

llancem al mar missatges amb ampolla,

ell farà arribar els nostres desitjos

a les platges de Lakatia i Tartus.


Pau Civit. 

dimarts, 1 de març del 2016

Ni blancs ni negres




                                                                               

                                                  Ni blancs ni negres.



N'hi ha que ens colen fer ser negres,

n'hi ha que ens volen fer ser blancs;

mes nosaltres, a la nostra!,

no ens deixem posar entrebancs;

blancs i negres, al diable!
,
siguem purs i clars i francs.


Som al punt de fer una tria,

cada ú que diga el que és
;
lo que vulga ser dels nostres,

que es decante dels demés;

serem pocs, però comptem-nos;

si som pocs, ja serem més.


Faran befa de nosaltres,

d'ofegar-nos provaran;

però, ferms igual que un roure,

les ventades passaran,

i dels cucs i de la farda

encara ens netejaran!


Mes que avui trone i llampegue,

pel demà no tinguem por:

Quan veiem una poncella,

ja sabem que ha d'ésser flor;

podem dir que tenim l'arbre,

quan tenim ja la llevo.


La llevo és amor de pàtria,

no sabem què en sortirà;

lo color de brots i fulles

pintarà com pintarà;

mes la soca i la brancada

serà tot ben català.


Volen fer-nos blanc o negres...

que va errada aqueixa gent!

Com nos hem partit la taula,

compartim lo sentiment,

i beguem per Catalunya,

i beguem pel temps vinent!


Francesc Matheu.