Voldria...

Voldria...

Voldria ser flor d'englantina,

rica d'olor, nua d'espina,

perquè em collissis amb Amor

;

perquè al trobar-me tan bonica,

pogués morir, de mica en mica,

damunt el batre del teu cor!

Voldria ser la lluna blanca,

penjada al cel com d'una branca,

perquè em miressin els teus ulls;

perquè quan fossis adormida,

la meva llum donés florida

de cintes d'or per als teus ulls.

Voldria ser papallona

plena de gracia i petitona

que viu dels calzes més florits,

per passejar-me, tafanera,

com una fada juganera,

damunt la seda dels teus dits!

Voldria ser l'amic perfecte,

sempre pacient i a tu subjecte,

perquè em trobessis noble i bo;

jeure't als peus com una ofrena

beure'm les perles del teu plor!

I per sentir tota la vida

la teva imatge beneïda

dins el meu cor, del teu espill,

i meu l'escalf de la besada,

i meu el cel de ta mirada,

voldria ésser el teu fill! 

                                                                  

                                                                     Lina Casanovas.

El gegant i la cativa

El gegant i la cativa

Una vegada era un rei

alt i ferm com una torra,

la tenda era son palau,

lo tiçó la seva esposa

lo llampegueix del combat

era el concert de sa boda.

Catalans, los qui m'oiu,

la seva pàtria és la vostra;

puix de l'arbre sou rebrots,

feu-vos dignes de sa soca.

A voreta de la mar,

de la mar de Tarragona,

com una estrella en son cel

neda una verge amorosa.

L'han vista els moros nedar,

cap a Tunis se l'emporten

dins una barca de flors

que sembla una illa de boga,

una perla en camp d'atzur

en un cel blau blanca boira.

Blau és lo cel i seré

com un cancell de la Glòria;

no estan serens los seus ulls,

los ulls de la nimfa hermosa,

que cerques a Jesucrist

i veuen sols a Mahoma,

puix, filla de cristians,

lo rei moro la vol mora.

- Ai! Terra de cristians,-

exclama amb veu neguitosa,-

que llunyana et veig avui

tant que ahî t veia a la vora!

Ja no oviro tes ciutats,

ja tes ciutats ni ta costa,

ja no oviro tos turons

pilars on lo cel reposa!-

No els veu la cativa, no,

que el plorar sos ulls enllora,

mes ja la veu a ella el rei,

lo rei de ma pàtria dolça.

Aquell rei és un gegant,

lo fer camí poc li costa,

amb quatre passes se'n ve

de Puigmal a Tarragona;

com pescador dintre el riu,

el se n'entra en la mar fonda,

la mar li arriba al genoll,

lo seu front los núvols toca.

Amb quatre o cinc passes més

ja pren la nau per la popa,

com pren sa estela un infant

quan pels aires s'enarbora.

Per la barba agafa el rei,

de cap a la mar lo tomba,

i a la activa li diu:

- Tu seràs reina i senyora;

tu'm donaràs ton amor,

jo't donaré ma corona.-

No és aixó rondalla, no,

que ho porta una antiga crònica

escrita per mans d'un rei

a qui Poblet fa de tomba;

sa espasa era de gegant,

si era d'àliga sa ploma.

Si voleu saber qui és,

és lo sol de nostra història,

és qui deslliurà a València,

és qui deslliurà a Oriola:

és l'eix d'on aqueixos regnes

ragen com raigs d'una roda.

Don Jaume n'és lo gegant

i la cativa, Mallorca.

Jacint Verdaguer.

Darrera la finestra

Darrera la finestra

Les curtes hores de sol

d'una tarda de novembre,

i el vell campanar de l'església

que es deixava entreveure

darrera la finestra,

en portaven el record

del adéu i el condol.

Molts anys han passat,

sembla ahir... sembla avui...

el cor batega, no s'ha parat,

el meu, es-clar, sento i somnio

et veig alegre poc gosat,

donant-me la mà... t'estimo.

Tinc els ulls ben oberts

quasi es foc...

els xiprers miren el cel

tampoc hi veuen

la lluna no hi es...

tant sols queden els records

els del amor novell.

Tanco els finestrons...

obro el llum,

vull veure el teu retrat

l'acarono, el beso,

l'estrenyo al meu pit...

i ploro... i penso i reso,

i se'm escapa... ah, on t'has quedat!...

Maria Isabel Porta.