dimarts, 26 de juliol de 2016

Sant Joan




Sant Joan


Des de molts anys enrere

i abatuda pel vent i el sol,

oneja la senyera

que és el nostre bressol.


Clavada als quatre vents

a la punta d'un turó,

i aquests turó és ni mes ni menys

el nostre gran mirador.


Dues vegades la canvien

malmesa pel vent,

per Nadal que és ple hivern

i per Sant Joan amb sol lluent.


La senyera fa de sentinella,

els xiprers de guardians

i així d'aquesta manera

queda guardat Sant Joan.


Josep Pallisé Cendrós.   

diumenge, 17 de juliol de 2016

Els camins oblidats





Els camins oblidats


I vet aquí que els homes un dia cansats

de capgirar les boires i escorcollar els estels,

i dir que el cel no és blau i a més a més no és cel,

menaran els seus passos pels camins oblidats.


Pels corriolets que pugen a ran de les timberes

on pasturen les daines i fan cria les aus;

pels senderons que baixen fins als ribatges blaus...

I trobaran més belles que mai les primaveres !


Acolliran l'estrena de les primeres roses,

petonejant els pètals flairosos i divins,

i cercaran pels boscos, cantant com les aloses,

i com els serafins,

les invisibles petges de llebre i raboses

per recomptar les fites dels oblidats camins.


Duran un burret negre i un gos d'orelles grosses

com a companys de viatge, no com abans esclaus
.
I fugiran de l'ombra noïble dels palaus.


Tres papallones verges i un tord alacaigut,

reposaran, fent via, a cavall del burret:

un espiadimonis li amoixarà el morret,

i li traurà les mosques del llom una puput.


Que bo serà el pa negre ! Quin gust tan deliciós

amb un nou i cosconilles o amb mel de romaní !

Com a germans idíl·lics de vida i de camí

se'l partiran amb l'ase i els ocellets i el gos.


Hauran perdut la pressa, vençut els desenganys;

hauran trobat el regne sublim dels innocents,

i moriran feliços, quan siguin impotents

per carregar la gepa feixuga dels seus anys.


Retrobaran la ignota virtut de les herbetes;

copsaran el llenguatge de la griva i el llop,

seran humils, puríssims, gairebé tots poetes...

I la seva paraula serà llei altre cop !


Pels caminois que pugen a ran de les timberes,

pels raserets que baixen fins als vergers florits,

com un ramat d'ovelles els seguiran les feres

amb els ulls amorosos i els ullals amansits.


I floriran més belles que mai les primaveres !


L'estel serà una estrella i el cel d'un blau pujat;

s'obriran nous ranuncles a totes les riberes,

davallaran maragdes les aigües dels serrats...

I vet aquí que els homes, germans d'estels i feres,

menaran els seus passos pels camins oblidats !


Lina Casanovas. 

dimarts, 12 de juliol de 2016

Arbre vestit.




Arbre Vestit



El cos descansa damunt un sac de roba

sota l'arbre vestit de fulles frondoses

els ulls resten oberts i miren el cel

entre mig del verd fullatge,

i s'escola també un raig de sol

que furtiu gossa entrar-hi.


El silenci es present i tot forma harmonia

els ocells fan migdiada en el seus nius,

la calor es fa palpable i sembla que es vol quedar

ni cap nuvol vol sortir per no despertar la brisa,

i mentre les formigues s'enfilen braç amunt

sense fer soroll, com es la seva vida.


Un gemec es sent dins l'anima

no u pot sentir ningú per molt que es vulgui,

records amargs i melangia juntes

no descansen ni veuen res.

L'arbre bo que dona ombra, calla dent fidel en el seu lloc

així l'home plora i descansa sota l'arbre compassiu.


Mª Isabel Civit. 

divendres, 1 de juliol de 2016

Camps de blat - Rius de pa




Camps de blat


Roselles en mig de gratacels de palla,

coronats per tendres càpsules de pa,

custodiades per arestes gaudinianes,

que el sol de juny assecarà.


Taques de sang que sl seré oneja,

agulles negres al cor li han deixat

carícies de pinzell impressionista,

esmalten de roig el verd sembrat.


Les roselles de Monet,

les espigues de Gaudí

el cel de Sorolla, el pa de Salí.





Rius de pa


Quan el vi era un borró

i el pa una catifa verda

es miraven de reüll.


Al cor de la primavera,

marcà el solc de l'animal,

l'esponerosa ribera.


Ja creix el cabal del riu,

amb espigues de bromera.

I quan bufava el seré,

incitava la besada

de l'onatge de l'espiga

i el tremolor de la pampa.


Rius de pa que el vent rissava

el sol besava de mort

a les espigues daurades.


Dalla, suor, segador.

Ja era juny, fus el puny!


Pau Civit.