dissabte, 27 de febrer de 2016

Hivernal



   
                                                                         


                                                                             
Hivernal



Déu nos dó companya a la vora del foc,

de la brasa madura provocant l'enderroc

recitant el Turmeda,

casolà formulari que no encén ni refreda.


Déu nos dó castanyades torrades amb all

i el diari que ens porta el correu a cavall,

si apaivagues les fibres

un celler selectíssim i una caixa de llibres.


Déu nos dó la nocturna capçalera d'estels

i les sedes i randes d'una gruixa de gels,

si ens espera a l'alcova.

L'ample llit, baluerna ancestral de caoba.


Déu nos dó les rondalles que esparveren a l'infant,

i els rosaris que duren, llargaruts, alternant

amb cançons de pessebre

i la llarga becaina en la llarga tenebra.


Déu nos dó la blanícia d'un gall dindi infinit,

de pernil i de tòfones i de prunes farcit

si tenim vi de vinya

i, amb exòtica flaire, confitura de pinya.


Déu nos dó la Quaresma (i també el Dijous Gras)

si el Dissabte de glòria ens prodiga el salpàs.

I l'amor de l'amiga,

temperada si trigo, arborada si triga.


Déu nos dó la taral·la, contracop de l'hivern,

si no es perd el senderi, si l'hivern no és etern,

si, gustant-la, diria's

que s'escurcen els vespres i s'allarguen els dies.


Guerau de Liost.






    

dimecres, 24 de febrer de 2016

La germaneta



                                                                            

                                                           Germaneta


Bessonetes érem

germanetes som,

casadeta ella

soltereta jo.

La solitud meva

desesperació.

L'amor també sento

pel mateix minyó.

Àngel de la guarda

ajuda'm si pots!

L'amargo i la pena

m'omplen el cor.

La germana amiga

aimo sobretot,

feliç i ditxosa

vull veure-la jo.

A ell, el vull veuré

feliç i ditxós

cuidant a la nina

de la seva amor.

Ja de lluny vigilo

sa satisfacció.

M'ha vingut a veure

la resignació.

L'animeta meva

troba altres camins

supera entrebancs,

se'n va cap els cims.


                                                                                       Magda Lladó  

diumenge, 14 de febrer de 2016

Comiat



                                                                               


                                                                    Comiat

Adéu, Muntanyes gemades !
Adéu, Tocoms enlairats !
Adéu, carenes i prades,
Pujols i avets acimats!

Adéu, ramats i pastures !
Adéu, refugi isolat !
Adéu, a valls i altures,
camins que m'heu abrivat.


Adéu, obagues amigues !
Adéu, clarianes de sol !
Adéu, tartera i fatigues,
cançó d'aquell rierol !

Adéu, turons i dreceres !
Adéu, indrets de Quet mon !
Autumnes i primaveres
i els somnis d'un rodamón !

Adéu, Adéu.

Elisard Sala.







 

dissabte, 13 de febrer de 2016

Els Oncles dels retrats.






                                                                               





                                                 Els Oncles dels retrats



Branques seques de l'arbre familiar,

testimonis muts d'alegries i dols,

Mes de mig segle penjats al millor lloc de la sala,

atrapats rere un vidre, on esclataven

els meus petons de mà bufada.

Eren els meus oncles dels retrats.

Plançons malmesos pel pas de la guerra.

A la Conca de Tremp, descansen els ossos

de vint-i-dos anys del oncle Guillem

ningú sap en quin lloc.

Potser ajuden a florir un camp de colza,

o esquitxen de groc alguna vessant aspre

del cim de Sant Corneli.

Els ossos de vint-i-un anys de l'oncle Lluís,

resten als penya-segats del nord d'Àfrica,

custodiats pel margalló i el llentiscle

d'un coster amb vistes al mar

en un assolellat cementiri del Marroc.

El pare, no en parlava gaire dels seus germans,

eren adolescents quan ell marxà a la guerra

i morts quan va tornar.

La mare m'explicà mes coses,

i els seus amics, i gent del poble,

i una dona enamorada de l'oncle Lluís.

El de color sèpia, i marc amb pretensions.


                                                                                         Pau Civit 

dimarts, 9 de febrer de 2016

Dimecres de cendra









                                                       Dimecres de cendra



No et facis posar cendra – no et facis posar cendra

patró de joventut
,
que no té res que veure – la mort, la cendra, amb tu.

No entelis amb mementos

ton front rosat i pur.



Tu no has pas d'havê esment – de la trista paraula

que diu el sacerdot

girant-se de la taula.



Que aquest color rosat – que duus al front i als llavis

no t'ha sigut donat – per cendrosos a gravis,


que t'ha sigut donat,

verge de la sang tendra,

per una altres esblaims – que no són pols ni cendra.



Joan Maragall – 1896.





                                                                             

dilluns, 1 de febrer de 2016

L'amargo dolça






                                                  



                                                        L'amargo dolça



Talment com una gota

fendint la roca dura.

Com aigua que degota

endins l'escletxa obscura

i llisca per dessota,



la llàgrima més viva

és la que mai no es plora;

penetra com furtiva,

ignora, part de fora,

i ens crema la geniva.



Ens resta sols la fe,

essència entranyable,

i alcem nostre perquè

al cel inabastable

per abastar l'Alè.



Ell fa bla com la molsa

el mur de la fa-làcia.

Oh, corda que Déu polsa

i amb la Divina Gràcia

ens fa, l'amargo, dolça!



                                                      Maria Grau i Augé