dimecres, 27 de gener de 2016

Retorn nostra bona amistat




                                                                                 


                                                                                Retorn,
Retorn nostra bona amistat...



Retorn, retorn nostra bona amistat,

puix que amor de mi no n'és partida

ne es partirà mentre que dur ma vida,

ans n'estaré tostemps enamorat.

Car ja no veig res que bastant hi sia

a ferme un punt a vós a desamar.

Suplic-vos, dons, vullau a part posar

lo que és estat, e que és estat sía.



                                                     Lluís de Requesens.

diumenge, 24 de gener de 2016

Misteri




                                                                                   



                                                                          Misteri



Hi ha certes coses que sols

poden dir-se al clar de lluna,

estan ben junts i sols,

ben junts i sols,

un i una.



L'indret deu ser recollit

sens remor de cosa alguna,

sols deu sentir-ho la nit,

sentir-ho la nit,

un i una.



I ha de quedar el secret

segellat, pel raig de llum,

i el bes que es donen discret,

que es donen discret,

un i una.



Isabel Herrero ?.



diumenge, 17 de gener de 2016

Una cita, Un president.







El més bonic de mar

és allò que no hem navegat.


El més bonic dels nostres fies

encara no ha crescut.


El més bonic dels nostres dies

no ho hem viscut, encara.


I allò de més bonic que tinc per dir-te

encara no t'ho he dit.



Nazim Hikmet.


                                                                                 

dimecres, 13 de gener de 2016

Ara mateix











Ara mateix





Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a adreçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti
.
I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot es possible.




Pensem-la clara aquesta quietud

que escampa tants de ressons impensats;

pensem-la clara i suggerent, que ens ompli

l'espai concret d'ara mateix, l'espai

en què no hi ha cap mena de sorpresa

i tot és vell, i trist, i necessari.



Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten

a llegir encara la mateixa plana.





Potser el secret és que no hi ha secret

i aquests camí l'hem fet tantes vegades

que ja ningú no se'n sorprèn; potser

caldria que trenquéssim la rutina

fent algun gest desmesurat, alguna

sublimitat que capgires la historia.



Potser, també, del poc que tenim ara

no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!





Molt lentament giravolta la sínia

i passen anys, o segles, fins que l'aigua

s'enfila al cim més alt i, gloriosa,

proclama la claror per tots els àmbits.

Molt lentament davallen aleshores

els catúfols per recollir més aigua.



Així s'escriu la historia. Saber-ho

no pot sobtar ni decebre ningú.





Massa sovint girem els ulls encara

i el gest traeix angoixa i defallences.

L'enyor, voraç, ens xucla la mirada

i ens gela el moll del sentiment. De totes

les solituds, aquesta és la més fosca,

la més feroç, i persistent, i amarga.



Convé saber-ho i convé, d'altra banda,

pensar el futur lluminós i possible.





¿Qui sinó tots i -cadascú per per torna-

podem crear des d'aquells límits d'ara

l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,

l'espai de vent on tota veu ressoni?

Públicament ens compromet la vida,

Públicament i amb tota llei d'indicis.



Serem allò que vulguem ser. Debades

fugin del foc si el foc ens justifica.





Ni llocs ni noms ni espai suficient

per replantar l'arbreda, ni cap riu

que remunti el seu curs i ens alci el cos

per damunt de l'oblit. Tots sabem bé

que no hi ha camp obert per cap retorn

ni solc en mar a l'hora del perill.



Posem senyals de pedra pels camins.

Senyals concrets, de fonda plenitud.





Compartirem misteris i desigs

d'arrel molt noble i secreta, en l'espai

de temps que algú permetrà que visquem.

Compartirem projectes i neguits,

plaers i dols amb dignitat extrema

l'aigua i la set, l'amor i el desamor.



Tot això junt, i mes, ha de donar-nos

l'aplom secret, la claredat volguda.





En clau de temps i amb molt de patiment
.
Vet ací com podem guanyar el combat

que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.

En clau de temps i potser en solitud,

acumulant en cadascú la força

de tots plegats i projectant-la enfora.



Solc rere solc per mar de cada dia.

Pas rere pas amb voluntat d'aurora.





Ni cap llevant luxuriós, ni cap

ponent solemne. Més ens cal saber

que no hi ha grans misteris, ni un ocell

d'ales immenses qie ens empari; res

d'allò que tants de cops han proclamat

amb veu mesella foscos endevins.



Posem la mà damunt la mà i els anys

conferiran duresa a cada gest.





Vam preservar del vent i de l'oblit

la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes

en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.

I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa

malmet l'impuls de renovada fúria

que ens feia quasi delejar la lluita?



Del fons dels anys, crida, barbullent,

la llum d'un temps expectant i frondós.





Convertirem els silencis en or

i els mots en foc. La pell d'aquest retorn

acumula la pluja, i els afanys

esborren privilegis. Lentament

emergim del gran pou, heures amunt,

i no pas a recer de cap malastre.



Convertirem el vell dolor en amor

i el llegarem, solemnes, a la història.




Miquel Martí i Pol
















                                                                               

diumenge, 10 de gener de 2016

La nostra Bandera


 


La nostra Bandera



Alcem els cors, que ja tenim bandera

enarborada sota el nostre cel.

En nostres mans ha nat com rosa vera,

la flô en l'espai, pro en nostre pit l'arrel.



Els bells colors ha desplegat en l'aire;

l'amor hi lluu en l'or barrat de sang;

escampa arreu la poderosa flaire

amb que reneix un poble fort i franc.



Agermanats per ella en pau i en guerra

marxem contents per viure i per morir.

Santa és ta causa, catalana terra;

bell és el seny en què ha volgut florir.



Ah, Catalunya! Nostra mare aimada.

Viurem fidels al seny del teu amor.

Si cal morir servant la flor sagrada,

caurem contents bo i estrenyent-la al cor.



                                           
Joan Maragall.




dimecres, 6 de gener de 2016

Claror

                          CLAROR



                  LES MINVES DEL GENER  
     
Com al mig de l'hivern la primavera
aixís el cel avui, i el sol i l'aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.
Glòria dels ulls el cel, del pit les aures
són avui.  Fins a cada moment sembla
que han d'esclatar en verdor les branques nues,
que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes,
i que s'ha d'embaumar tota la terra.
No sents una frisança, dona? Digues:
no et sents la primavera a les entranyes?
Llença't, dons, al carrer: si t'hi trobesse,
te donaria un bes al mig dels llavis,
al davant de tothom, sense vergonya
de besâ i ser besat, que avui n'és dia.
Som al mig de l'hivern: ahir glaçava,   
demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny del temps endintre, 
Prô un dia com avui n'és la promesa.
Si promesa tu em fosses, estimada,
ja cap mena d'hivern en mi cabria,
ni ara, ni després, ni mai, que portes
tu a dintre els ulls la primavera eterna.



   ELLA  PARLA 
            


Que obri el jorn els seus ulls de clarô immensa
i jo daré a l'aimat la bona nova.
I que és llarga la nit! Quant temps encara
d'apagar-se i encendre's l'esperança!
Decau i defalleix ell cada estona
i menysprea el dormir per recordar-me;
prô el dematí portarà alegria,
com n'hi duia la tarda, encar que incerta
quan, passant ell dessota ma finestra,
jo hi anava estenent mes me-llors robes,
les de colors més vius, per alegrar-lo.
Ell ho veia estranyat...veia...i passava
girant el cap encar tot allunyant-se;
i jo, abocada an el empit llavores,
llançant enfora el cos fins la cintura,
també  l'nava mirant mentre podia,
tot resguardant-me els ulls, amb la mà estesa,
del sol ponent que m'encenia el rostre,
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .
Com me pots estimar si no em coneixes?
Què has vist en mi per arribâ a estimar-me?
Mai m'he adonat d'aquests esguards que em contes,
ni d'aquests tremolors, d'aquestes basques.
Ben d'amagat an el amor servies!
Tu no feies com fan els que enamoren:
tu no donaves flors, tu no em mig reies,
ni m'anaves a prop en els esbarjos.
Dins el pit, solitària i silenciosa,
duies encesa l'amorosa brasa;
mes ara jo també, d'amor vençuda,
captiva humil, de tot lo meu despresa,
t'he donat mon somrís i las mirades,
i els meus sospirs d'amor; de nit, els somnis,
i a més els pensaments de tot lo dia:
t'he donat lo millor que jo tenia.



   ELL PARLA   
            


Anit eixí de casa teva, aimia,
tot neguitós i malcontent de mi.
Que coses que et vaig dir, que no volia!
Que coses vaig callar, volent-les dir!
Al matí el malestâ encara em durava.
Era matí emplujat com pel febrer.
Déu meu, aquests hivern que mai s'acaba!
I aquesta primavera que no ve!
He trobat els passeigs arreu fangosos,
sadollats per la pluja de la nit;
els brots tendres brillaven temorosos
al bell damunt del fosc brancatge humit;
i tot d'una, volant a la ventura,
com lleu companya de mon greu afany,
he vist creuar l'espai, balba, insegura,
la primera oreneta d'aquests any.
Jo l'he vista arribar, vola que vola,
fins el balcó del blanc palau discret,
i allí aturar-se arrupideta i sola,
guaitant poruga i tremolant de fred.
Guaitant poruga les desertes planes
del cel desemboirant-se lentament,
enyorant-hi el volar de ses germanes,
que ha deixat en-darrera incautament.


  ELLA                                  


              També ha vingut – pobre aucellet,
    tot arraulit,
        a mon balcó – cercant redós
Mes jo li he dit:
  - No temis ja – lo que és passat,
aixeca el vol:
el cel és blau, - els arbres verds,
i brilla el sol.-
Així mateix – dic a l'aimat:
- Oblida ahir:
diga'm avui – amb cor lleuger
lo que em vols dir.


   ELL


                    Com asserenes mon neguit,
             com fuig mon dol!
              Ets el cel blau – ets l'arbre verd,
            ets el meu sol.


Joan  Maragall.