Ara
mateix
Ara
mateix enfilo aquesta agulla
amb
el fil d'un propòsit que no dic
i
em poso a adreçar. Cap dels prodigis
que
anunciaven taumaturgs insignes
no
s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De
res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin
llarg camí d'angoixa i de silencis.
I
som on som; més val saber-ho i dir-ho
i
assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus
d'un temps de dubtes i renúncies
en
què els sorolls ofeguen les paraules
i
amb molts miralls mig estrafem la vida.
De
res no ens val l'enyor o la complanta,
ni
el toc de displicent malenconia
que
ens posem per jersei o per corbata
quan
sortim al carrer. Tenim a penes
el
que tenim i prou: l'espai d'història
concreta
que ens pertoca, i un minúscul
territori
per viure-la. Posem-nos
dempeus
altra vegada i que se senti
la
veu de tots solemnement i clara.
Cridem
qui som i que tothom ho escolti
.
I
en acabat, que cadascú es vesteixi
com
bonament li plagui, i via fora!,
que
tot està per fer i tot es possible.
Pensem-la
clara aquesta quietud
que
escampa tants de ressons impensats;
pensem-la
clara i suggerent, que ens ompli
l'espai
concret d'ara mateix, l'espai
en
què no hi ha cap mena de sorpresa
i
tot és vell, i trist, i necessari.
Vam
girar full temps ha, i alguns s'entesten
a
llegir encara la mateixa plana.
Potser
el secret és que no hi ha secret
i
aquests camí l'hem fet tantes vegades
que
ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria
que trenquéssim la rutina
fent
algun gest desmesurat, alguna
sublimitat
que capgires la historia.
Potser,
també, del poc que tenim ara
no
sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!
Molt
lentament giravolta la sínia
i
passen anys, o segles, fins que l'aigua
s'enfila
al cim més alt i, gloriosa,
proclama
la claror per tots els àmbits.
Molt
lentament davallen aleshores
els
catúfols per recollir més aigua.
Així
s'escriu la historia. Saber-ho
no
pot sobtar ni decebre ningú.
Massa
sovint girem els ulls encara
i
el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor,
voraç, ens xucla la mirada
i
ens gela el moll del sentiment. De totes
les
solituds, aquesta és la més fosca,
la
més feroç, i persistent, i amarga.
Convé
saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar
el futur lluminós i possible.
¿Qui
sinó tots i -cadascú per per torna-
podem
crear des d'aquells límits d'ara
l'àmbit
de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai
de vent on tota veu ressoni?
Públicament
ens compromet la vida,
Públicament
i amb tota llei d'indicis.
Serem
allò que vulguem ser. Debades
fugin
del foc si el foc ens justifica.
Ni
llocs ni noms ni espai suficient
per
replantar l'arbreda, ni cap riu
que
remunti el seu curs i ens alci el cos
per
damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que
no hi ha camp obert per cap retorn
ni
solc en mar a l'hora del perill.
Posem
senyals de pedra pels camins.
Senyals
concrets, de fonda plenitud.
Compartirem
misteris i desigs
d'arrel
molt noble i secreta, en l'espai
de
temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem
projectes i neguits,
plaers
i dols amb dignitat extrema
l'aigua
i la set, l'amor i el desamor.
Tot
això junt, i mes, ha de donar-nos
l'aplom
secret, la claredat volguda.
En
clau de temps i amb molt de patiment
.
Vet
ací com podem guanyar el combat
que
de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En
clau de temps i potser en solitud,
acumulant
en cadascú la força
de
tots plegats i projectant-la enfora.
Solc
rere solc per mar de cada dia.
Pas
rere pas amb voluntat d'aurora.
Ni
cap llevant luxuriós, ni cap
ponent
solemne. Més ens cal saber
que
no hi ha grans misteris, ni un ocell
d'ales
immenses qie ens empari; res
d'allò
que tants de cops han proclamat
amb
veu mesella foscos endevins.
Posem
la mà damunt la mà i els anys
conferiran
duresa a cada gest.
Vam
preservar del vent i de l'oblit
la
integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en
què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I
ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet
l'impuls de renovada fúria
que
ens feia quasi delejar la lluita?
Del
fons dels anys, crida, barbullent,
la
llum d'un temps expectant i frondós.
Convertirem
els silencis en or
i
els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula
la pluja, i els afanys
esborren
privilegis. Lentament
emergim
del gran pou, heures amunt,
i
no pas a recer de cap malastre.
Convertirem
el vell dolor en amor
i
el llegarem, solemnes, a la història.
Miquel
Martí i Pol