divendres, 27 de maig del 2016

El meu Peret





El meu Peret


El meu Peret és la joguina

amb la qual més em plau jugar;

el meu Peret és una nina

que menja, corre, dorm, camina,

i mai no para de saltar!


Demana llesques ben rossetes,

sopes de llet, mel i mató,

i sap rentar-se les manetes

sense colònia ni sabó
.

Dos bocinets de lluna plena

són els seus ulls de dolç mirar;

porta la nit damunt l'esquena

i un floc de neu a cada má.


A voltes marxa de puntetes

com si volgués no fer remor:

Juga a espantar les ocelletes

i jo li pico les manetes

fins que, vençut, em fa un petó!


Corre, s'enfila i fa cabrioles

dalt de les branques, com el vent,

i en llepa totes les cassoles

posant-me cara d'innocent!


Quan s'enrabia té una veu

tan fosca i greu que en fa estremir!

Però si el crido: - Peret meu,

Peret menut, què tens Peret ?,

la seva veu és un violí

posat en mans d'un serafí.


Quan vol caçar les papallones,

es cansa tant que cau ben las!

Llavors la fràgil papallona

es treu la xica sabatona

i se li adorm damunt del nas!


Qui de vosaltres endevina

el què i el com de la joguina

dolça i gentil que es diu Peret ?

Qui de vosaltres ho endevina ?

És un marrec ? És una nina ?

Per mi ho és tot el meu gatet!


Lina Casanovas.


diumenge, 22 de maig del 2016

La campana





La campana



Fou un moment; la roja flamarada

pel finestral llengotejant sortia,

i el fum, tot espessint-se, amb sa glopada

el pati, estret, de gom a gom omplia.


Dintre la quadra, tot cantant, a estones,

ignorant el perill, la gent trescava;

i el fum asfixiant, en negres ones,

sota l'estenedor s'agombolava.


En un instant, la flama vermellenca,

dels finestrals muntava a la cornisa;

i, al sentir sa mossada famolenca,

s'estremia la fàbrica massiça.


Quan esclatés el crit de <-Foc ! > ja fóra

tard per tot-hom, si és que al moment no's dava.

Un jove obrer, de testa somniadora,

vegé el perill i an el teulat saltava.


La campana era a prop, mes la fumera

li entrebancava el pas; empró ell seguia:

ja agafava la corda presonera;

ja el batall repicava amb energia.


A l'escoltar la veu de la campana,

la multitud, plena d'esglai, mig morta
,
esbotzava amb sa força sobrehumana

l'ample reixat i la gruixuda porta.


Creixia el foc amb el corrent de l'aire,

de la teulada revessant l'altura.

Veia l'obrer que no viuria gaire,

pro encara repicava amb mà segura.


Quan, refeta del pànic, retornava,

per matà el foc, tota la gent enrere,

la campana d'alarma no tocava

per que havia caigut a la foguera.


Campana generosa ! Beneïda

sigui la teva veu de bronze tant volguda !

Per a tants sers poder salvar la vida,

a quina mà vas demanar ajuda ?


Digue'ns el nom, campana salvadora,

de l'home brau que, amb tu abraçant-se, queia;

que'l gravarem, per eternal penyora,

al front de la geganta xemeneia !


 D. Manel Marinel-lo. 




dissabte, 14 de maig del 2016

Primavera




Primavera


Sempre que et tinc a prop, em desespera

el fet que l'any retorni en aquell punt,

on el vell març, dolgut, deixes arrere,

per fer l'abril, brostada i tirar amunt,

i veure com la vida més s'escurça,

per bé que senti el goig esperançat

dels verds, emprenent altre cop la cursa

que els portarà al prodigi desitjat.


Primavera,

cant del gai retrobament,

de l'acolorida papallona inquieta

en pistils i estams d'engendrament.

El pensament,

manal per la sang que el teu misteri altera,

vol fer cas a la raó que el cor imposa,

i volar fins el desig d'alguna cosa

per lliurar-li amor

en devessall ardent.


Esparsament, els nuvolats franquegen

claps del teu cel i solellós atzur,

les aus amb vols romàntics hi festegen,

i jo recordo els meus cap al futur,

de pardalets que a la teva arribada,

sumits a la tendresa del seu zel,

devers l'amor feien també volada

quan l'estimada i jo ens trèiem el vel.


Primavera,

cant del gai retrobament,

de l'acolorida papallona inquieta,

en pistils i estams d'engendrament.

El pensament,

manal per la sang que el teu misteri altera,

vol fer cas, a la raó que el cor imposa,

i volar fins al desig d'alguna cosa

per lliurar-li amor

en devessall ardent.


Estiu, hivern, tardor, no en feu la guitza;

deixeu-la que em ruixi amb el seu perfum,

que si es fa benvolent i s'eternitza,

mai no s'apagarà la meva llum.

Primavera,

el meu cant vol ser esqueix

del miracle, que et composa la grandesa,

confiança i pau amb mi mateix.

Primavera,

esponera.


Josep Mª Amorós i Bayer.  

dimecres, 11 de maig del 2016

Corrandes







De cançons i de folies,

vos ne cantaré deu mil.

Que las porto a la butxaca,

enfilades en un fil.


Allà dalt de la muntanya,

n'hi ha un pi que n'és novell.

I fa pinyes verdes,

i a cada pinya un clavell.


A la porta hi planto un pi,

i a la finestra una parra;

Perquè lo sol no mustigui,

las dos roses de tas galtes.


Ne tens la cara picada,

com un cel que està estrellat,

a cada pic una rosa

florida del mes de maig.

diumenge, 8 de maig del 2016

Maig



   


Maig


Y arriba'l Maig, i com una au triomfanta

torna la llum, i l'aire s'aclareix,

i al seu escalf, com una llevor santa

el campanar de Núria refloreix.


Y la neu se destrena

llaurant camí als remats,

i l'herba apunta i creix i's torna plena

envellutant les altes soletats.


Llavors es quan pels boscos s'aponcellen

els roses de pastor,

quan se baden els llacs que'ls cims estrellen

de mística blavor.


Quan pel silenci de les valls boiroses

alatejen els cignes emigrants

espergint les llegendes misterioses

teixides amb fil d'or pels rabadans.

Quan l'eterna fada – de les nits serenes

atravessa l'espai

i sota'l gran perfum – de les seves trenes

els pastors hi tenen – el primer desmai.


Joan M. Guasch





Maig


És un jorn radiant de Primavera

udola el vent pitjant les portes closes;

tot dansa dintre els aires, i en la terra

riuen les roses...


  Joan Maragall - 29.4.1908



dijous, 5 de maig del 2016

Corrandes 1




                                                                                 


Corranda 1


Una verge llarga i prima

ne fa de molt bon brincar,

una noia eixerideta

ne fa de bon festejar.


Si jo sabés d'escriure

conforme sé de llegir,

n'enviaria una carta

a l'amor que en fa patir.


Boniqueta sou minyona

com la flor del llessamí,

més boniqueta seríeu

si us haguéssiu casat amb mi.

diumenge, 1 de maig del 2016

L'u de Maig





L'U DE MAIG


Poble: deixa anar el xàfec i amara la batalla,
estrelles de finestres acuiten la claror,
prou passes endarrere, amunt la revifalla!,
tornem al primer dia de revolució.
Estripa munts de seda i pren altes les atxes,
camina dret, camina, i bat amb noves ratxes
el plany de la foscúria; serenes les torratxes,
respira nova pluja i encén tot el carbó.
A l'ombra s'entrebada la porta d'un nou dia,
no fugis de la ruta, que el pas et darà pa;
la cendra que t'enfonsa pertany a una altra via,
l'hivern no ens ha de perdre si aquí ens donem la mà.
Esclati una tempesta damunt la llodrigada;
que trons i llamps rebatin el curs de la ventada,
contesta a qui et despinta, dóna per acabada
la nit militarista amb sol republicà.
Ajunta escopinades i veuràs com s'allunya,
la venjança de l'ombra et deixarà tot sol;
emprèn la caminada, t'envia Catalunya:
la llum et farà pactes i agafaràs el vol.
Oh sol vivent, tu, poble, aixeca la bandera,
amb gran estrall de brases fes d'estrella primera,
rebenta a fuetades la cabrota amb guerrera
que entenebreix les platges des d'aquell juliol!


 A Xavier i Maria Dolors  Joan  Brossa.