Sense
saber el perquè
Poc
a poc creix el mur.
Poc
a poc cau l'abraçada,
poc
a poc, núvols grisencs
apaivaguen
la llum del cor,
i
fan caure freda calamarsa
sobre
el desprotegit.
No
se sap per què ni com
a
la màgia li grinyola
el
forrellat de la porta de sortida.
S'activen
els mecanismes de defensa,
el
bleix perd el compàs,
s'obre
la porta del llagrimall,
i
el cor encetat s'enfronta
a
la raó pura,
i
les paraules amigues,
s'immolen
tot teixint
nius
de desencís
a
les branques del silenci.
Pau
Civit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada