dimecres, 6 de gener de 2016

Claror

                          CLAROR



                  LES MINVES DEL GENER  
     
Com al mig de l'hivern la primavera
aixís el cel avui, i el sol i l'aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.
Glòria dels ulls el cel, del pit les aures
són avui.  Fins a cada moment sembla
que han d'esclatar en verdor les branques nues,
que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes,
i que s'ha d'embaumar tota la terra.
No sents una frisança, dona? Digues:
no et sents la primavera a les entranyes?
Llença't, dons, al carrer: si t'hi trobesse,
te donaria un bes al mig dels llavis,
al davant de tothom, sense vergonya
de besâ i ser besat, que avui n'és dia.
Som al mig de l'hivern: ahir glaçava,   
demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny del temps endintre, 
Prô un dia com avui n'és la promesa.
Si promesa tu em fosses, estimada,
ja cap mena d'hivern en mi cabria,
ni ara, ni després, ni mai, que portes
tu a dintre els ulls la primavera eterna.



   ELLA  PARLA 
            


Que obri el jorn els seus ulls de clarô immensa
i jo daré a l'aimat la bona nova.
I que és llarga la nit! Quant temps encara
d'apagar-se i encendre's l'esperança!
Decau i defalleix ell cada estona
i menysprea el dormir per recordar-me;
prô el dematí portarà alegria,
com n'hi duia la tarda, encar que incerta
quan, passant ell dessota ma finestra,
jo hi anava estenent mes me-llors robes,
les de colors més vius, per alegrar-lo.
Ell ho veia estranyat...veia...i passava
girant el cap encar tot allunyant-se;
i jo, abocada an el empit llavores,
llançant enfora el cos fins la cintura,
també  l'nava mirant mentre podia,
tot resguardant-me els ulls, amb la mà estesa,
del sol ponent que m'encenia el rostre,
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .
Com me pots estimar si no em coneixes?
Què has vist en mi per arribâ a estimar-me?
Mai m'he adonat d'aquests esguards que em contes,
ni d'aquests tremolors, d'aquestes basques.
Ben d'amagat an el amor servies!
Tu no feies com fan els que enamoren:
tu no donaves flors, tu no em mig reies,
ni m'anaves a prop en els esbarjos.
Dins el pit, solitària i silenciosa,
duies encesa l'amorosa brasa;
mes ara jo també, d'amor vençuda,
captiva humil, de tot lo meu despresa,
t'he donat mon somrís i las mirades,
i els meus sospirs d'amor; de nit, els somnis,
i a més els pensaments de tot lo dia:
t'he donat lo millor que jo tenia.



   ELL PARLA   
            


Anit eixí de casa teva, aimia,
tot neguitós i malcontent de mi.
Que coses que et vaig dir, que no volia!
Que coses vaig callar, volent-les dir!
Al matí el malestâ encara em durava.
Era matí emplujat com pel febrer.
Déu meu, aquests hivern que mai s'acaba!
I aquesta primavera que no ve!
He trobat els passeigs arreu fangosos,
sadollats per la pluja de la nit;
els brots tendres brillaven temorosos
al bell damunt del fosc brancatge humit;
i tot d'una, volant a la ventura,
com lleu companya de mon greu afany,
he vist creuar l'espai, balba, insegura,
la primera oreneta d'aquests any.
Jo l'he vista arribar, vola que vola,
fins el balcó del blanc palau discret,
i allí aturar-se arrupideta i sola,
guaitant poruga i tremolant de fred.
Guaitant poruga les desertes planes
del cel desemboirant-se lentament,
enyorant-hi el volar de ses germanes,
que ha deixat en-darrera incautament.


  ELLA                                  


              També ha vingut – pobre aucellet,
    tot arraulit,
        a mon balcó – cercant redós
Mes jo li he dit:
  - No temis ja – lo que és passat,
aixeca el vol:
el cel és blau, - els arbres verds,
i brilla el sol.-
Així mateix – dic a l'aimat:
- Oblida ahir:
diga'm avui – amb cor lleuger
lo que em vols dir.


   ELL


                    Com asserenes mon neguit,
             com fuig mon dol!
              Ets el cel blau – ets l'arbre verd,
            ets el meu sol.


Joan  Maragall.












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada