dimecres, 13 de gener de 2016

Ara mateix











Ara mateix





Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a adreçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti
.
I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot es possible.




Pensem-la clara aquesta quietud

que escampa tants de ressons impensats;

pensem-la clara i suggerent, que ens ompli

l'espai concret d'ara mateix, l'espai

en què no hi ha cap mena de sorpresa

i tot és vell, i trist, i necessari.



Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten

a llegir encara la mateixa plana.





Potser el secret és que no hi ha secret

i aquests camí l'hem fet tantes vegades

que ja ningú no se'n sorprèn; potser

caldria que trenquéssim la rutina

fent algun gest desmesurat, alguna

sublimitat que capgires la historia.



Potser, també, del poc que tenim ara

no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!





Molt lentament giravolta la sínia

i passen anys, o segles, fins que l'aigua

s'enfila al cim més alt i, gloriosa,

proclama la claror per tots els àmbits.

Molt lentament davallen aleshores

els catúfols per recollir més aigua.



Així s'escriu la historia. Saber-ho

no pot sobtar ni decebre ningú.





Massa sovint girem els ulls encara

i el gest traeix angoixa i defallences.

L'enyor, voraç, ens xucla la mirada

i ens gela el moll del sentiment. De totes

les solituds, aquesta és la més fosca,

la més feroç, i persistent, i amarga.



Convé saber-ho i convé, d'altra banda,

pensar el futur lluminós i possible.





¿Qui sinó tots i -cadascú per per torna-

podem crear des d'aquells límits d'ara

l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,

l'espai de vent on tota veu ressoni?

Públicament ens compromet la vida,

Públicament i amb tota llei d'indicis.



Serem allò que vulguem ser. Debades

fugin del foc si el foc ens justifica.





Ni llocs ni noms ni espai suficient

per replantar l'arbreda, ni cap riu

que remunti el seu curs i ens alci el cos

per damunt de l'oblit. Tots sabem bé

que no hi ha camp obert per cap retorn

ni solc en mar a l'hora del perill.



Posem senyals de pedra pels camins.

Senyals concrets, de fonda plenitud.





Compartirem misteris i desigs

d'arrel molt noble i secreta, en l'espai

de temps que algú permetrà que visquem.

Compartirem projectes i neguits,

plaers i dols amb dignitat extrema

l'aigua i la set, l'amor i el desamor.



Tot això junt, i mes, ha de donar-nos

l'aplom secret, la claredat volguda.





En clau de temps i amb molt de patiment
.
Vet ací com podem guanyar el combat

que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.

En clau de temps i potser en solitud,

acumulant en cadascú la força

de tots plegats i projectant-la enfora.



Solc rere solc per mar de cada dia.

Pas rere pas amb voluntat d'aurora.





Ni cap llevant luxuriós, ni cap

ponent solemne. Més ens cal saber

que no hi ha grans misteris, ni un ocell

d'ales immenses qie ens empari; res

d'allò que tants de cops han proclamat

amb veu mesella foscos endevins.



Posem la mà damunt la mà i els anys

conferiran duresa a cada gest.





Vam preservar del vent i de l'oblit

la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes

en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.

I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa

malmet l'impuls de renovada fúria

que ens feia quasi delejar la lluita?



Del fons dels anys, crida, barbullent,

la llum d'un temps expectant i frondós.





Convertirem els silencis en or

i els mots en foc. La pell d'aquest retorn

acumula la pluja, i els afanys

esborren privilegis. Lentament

emergim del gran pou, heures amunt,

i no pas a recer de cap malastre.



Convertirem el vell dolor en amor

i el llegarem, solemnes, a la història.




Miquel Martí i Pol
















                                                                               

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada