Aquelles
orenetes
El
món s'aturarà aquesta primavera
tot
restarà sense florir,
res
esclata ni respira,
el
planeta s'ha adormit
.
No
podrem d'entallar poma,
ni
esquitxar-nos amb suc de magrana,
ni
es tintaran de malva eres de timoners.
Vora
les carrerades, no es flairarà el fonoll
ni
a les grans fondalades, l'aroma dels rostolls
.
No
criarà els seus fills l'oreneta africana
sota
les barbacanes de les cases pageses.
Ni
dibuixaran llaços als ombrívols carrers
.
Al
cor del juliol, ja caiguda la tarda,
no
engoliran insectes comandant marinades
.
Negres
i blanques, esbojarrades notes!
No
S'AJOCARAN
mai més al pentagrama elèctric.
No
esclatarà entre llavis, el raïm més ros.
No
omplirem el cistell de figues coll de dama,
ni
les mans d'albercocs d'or.
Ni
sentiré el teu cor d'ocell espantat
com
aquelles vesprades que entre versos i lluna
et
penjaves cireres per arracades.
Pau
Civit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada