Oda
al Bagot
Trist
bagot, fanalet de tardor,
tren
de vi sense destí.
Mans
cullen als teus germans,
restes
sol, treus el verol,
madures
sol com un mussol.
Vius
mes que cap, amb soledat.
Anyades
t'atrapen les neus,
els
ullals de la guineu,
o
el meu avi caçador,
aiguader
i caminador,
que
besà les teves perles,
tot
admirant la rossor
de
la llum tardana,
aspre
deix i pell tibada,
de
criatura marginada,
de
soledat no buscada.
Bagot
que cerca el seu lloc!
Trist
bagot, cap de brot,
suc
de tardor,
no
pots baixar en cap estació.
Pau
Civit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada