El
gegant i la cativa
Una
vegada era un rei
alt
i ferm com una torra,
la
tenda era son palau,
lo
tiçó la seva esposa
lo
llampegueix del combat
era
el concert de sa boda.
Catalans,
los qui m'oiu,
la
seva pàtria és la vostra;
puix
de l'arbre sou rebrots,
feu-vos
dignes de sa soca.
A
voreta de la mar,
de
la mar de Tarragona,
com
una estrella en son cel
neda
una verge amorosa.
L'han
vista els moros nedar,
cap
a Tunis se l'emporten
dins
una barca de flors
que
sembla una illa de boga,
una
perla en camp d'atzur
en
un cel blau blanca boira.
Blau
és lo cel i seré
com
un cancell de la Glòria;
no
estan serens los seus ulls,
los
ulls de la nimfa hermosa,
que
cerques a Jesucrist
i
veuen sols a Mahoma,
puix,
filla de cristians,
lo
rei moro la vol mora.
-
Ai! Terra de cristians,-
exclama
amb veu neguitosa,-
que
llunyana et veig avui
tant
que ahî t veia a la vora!
Ja
no oviro tes ciutats,
ja
tes ciutats ni ta costa,
ja
no oviro tos turons
pilars
on lo cel reposa!-
No
els veu la cativa, no,
que
el plorar sos ulls enllora,
mes
ja la veu a ella el rei,
lo
rei de ma pàtria dolça.
Aquell
rei és un gegant,
lo
fer camí poc li costa,
amb
quatre passes se'n ve
de
Puigmal a Tarragona;
com
pescador dintre el riu,
el
se n'entra en la mar fonda,
la
mar li arriba al genoll,
lo
seu front los núvols toca.
Amb
quatre o cinc passes més
ja
pren la nau per la popa,
com
pren sa estela un infant
quan
pels aires s'enarbora.
Per
la barba agafa el rei,
de
cap a la mar lo tomba,
i
a la activa li diu:
-
Tu seràs reina i senyora;
tu'm
donaràs ton amor,
jo't
donaré ma corona.-
No
és aixó rondalla, no,
que
ho porta una antiga crònica
escrita
per mans d'un rei
a
qui Poblet fa de tomba;
sa
espasa era de gegant,
si
era d'àliga sa ploma.
Si
voleu saber qui és,
és
lo sol de nostra història,
és
qui deslliurà a València,
és
qui deslliurà a Oriola:
és
l'eix d'on aqueixos regnes
ragen
com raigs d'una roda.
Don
Jaume n'és lo gegant
i
la cativa, Mallorca.
Jacint
Verdaguer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada