Els Oncles dels retrats
Branques seques de l'arbre familiar,
testimonis muts d'alegries i dols,
Mes de mig segle penjats al millor
lloc de la sala,
atrapats rere un vidre, on esclataven
els meus petons de mà bufada.
Eren els meus oncles dels retrats.
Plançons malmesos pel pas de la
guerra.
A la Conca de Tremp, descansen els
ossos
de vint-i-dos anys del oncle Guillem
ningú sap en quin lloc.
Potser ajuden a florir un camp de
colza,
o esquitxen de groc alguna vessant
aspre
del cim de Sant Corneli.
Els ossos de vint-i-un anys de
l'oncle Lluís,
resten als penya-segats del nord
d'Àfrica,
custodiats pel margalló i el
llentiscle
d'un coster amb vistes al mar
en un assolellat cementiri del
Marroc.
El pare, no en parlava gaire dels
seus germans,
eren adolescents quan ell marxà a la
guerra
i morts quan va tornar.
La mare m'explicà mes coses,
i els seus amics, i gent del poble,
i una dona enamorada de l'oncle
Lluís.
El de color sèpia, i marc amb
pretensions.
Pau
Civit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada