Elegia
Càndida
amiga, minúscula i blanca,
qui
malalteges de tanta blancor:
guaites
enfora, per sobre la tanca,
àvida
sempre de més horitzó.
Duus
una ombrel-la senzilla per crossa
i
un breviari per únic company.
Per
no sentir cruixideres de brossa
passes
com una boirina d'estany.
De
contemplar tes mesquines despulles
com
romanalles empeses del vent,
les
masoveres golludes i sulles
pleguen
les mans amb un aire clement.
¡Ai
que aviat la claror matinera,
en
esgaiar ton alcova d'albat,
no
trobarà ta mortal cabellera
sobrenedant
pel coixí redreçat!
Guerau de Liost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada